EL HONOR PERDIDO DE KATHARINA BLUM

El Honor Perdido de Katharina Blum (Die Verlorene Ehre der Katharina Blum oder: Wie Gewalt entstehen und wohin sie führen kann) es un interessant estudi sobre els mitjans de comunicació i concretament sobre la premsa escrita com a instrument de dominació i generadora de pensament únic. La pel·lícula funciona per si sola, gràcies al sòlid guió de Margarethe von Trotta (en aquells moments companya del director), però ens resulta molt més interessant si la situem en el seu context polític i social. Fou rodada a Alemanya l’any 1975, per tant, en plena efervescència dels grups armats revolucionaris com la Baader-Meinhof RAF, Rote Zora o el Moviment 2 de Juny (sovint anomenats Els Anys del Plom) i tot plegat en un estat dividit en dos, amb la conseqüent dosi de sospita i manipulació política que comportava la guerra freda per als bàndols enfrontats: La República Federal Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA).

La cinta ens narra la història de Kahtarina Blum, una noia de classe mitja-baixa coneguda com “La Monja” dins el seu cercle d’amistats. Una nit decideix sortir de festa amb uns colegues i acaba coneixent a Ludwig, un jove revolucionari desertor de l’exèrcit i buscat per la policia per “terrorista”. Comencen aquí les penúries de la protagonista, doncs al matí següent es detinguda en el seu domicili, on han passat la nit ajunts, no sense abans haver-lo ajudat a fugir pels tubs de ventilació de la vivenda.

La maquinaria de venjança de l’estat, que no ha aconseguit capturar Ludwig, el seu veritable objectiu, no trigarà a posar en marxa els seus engranatges per desmoralitzar a Katharina mentre les tasques per enxampar al desertor prossegueixen de manera implacable.

Especialment impactant es l’escena de l’escorcoll del pis que s’efectua amb una quantitat d’efectius desproporcionada i una minuciositat gairebé quirúrgica. Com a contrapunt ens trobem una protagonista, interpretada per Angela Wrinkler que sempre s’ens mostra fràgil però serena en front del salvatge aparell repressiu de l’estat.

Sospitosa des d’un principi, però en un carreró sense sortida, la policia decideix deixar-la en llibertat per a que serveixi d’esquer mentre activa el tentacle de la premsa. Concretament adquireix protagonisme el diari Bild-Zeitung, un dels periòdics sensacionalistes de l’època. Entrevistes sense permís a la mare moribunda de Katharina, a l’ex marit de la mateixa, persecució de les seves amistats i tergiversacions descarades en connivència amb la policia s’aniran succeint davant els nostres ulls. Les actuacions dels periodistes seran absolutament tendencioses i interessades des del primer moment, arribant a cotes execrables de manipulació, no gens allunyades de les practicades actualment per la premsa del nostre país.

La pressió que suportarà Kaharina i el seu entorn sota les urpes d’aquesta premsa que només sap parlar amb la veu de l’amo, i que es mostra disposada a destruir-la sense cap remordiment, ens conduiran poc a poc al impactant desenllaç, que per descomptat no desvetllarem en aquestes línies.

Contundent i revolucionaria, El Honor Perdido de Katharina Blum, fou dirigida pel compromés director Alemany Volker Schlöndorff (Wiesbaden, Hessen, Alemanya, 31 de març de 1939), quatre anys abans d’aconseguir la Palma d’Or a Cannes i l’Oscar al millor film de parla no anglesa per El Tambor de Hojalata (Die Blechtrommel). Precursor del nou cinema alemany i colaborador d’Alan Resnais (El Año pasado en Mariembad) i Jean-Pierre Melville (El confidente) Schlöndorff sempre s’ha mantingut compromés amb l’esquerra, però filmant un cinema allunyat de les corrents d’autor que sacsejaven europa per aquella epoca i per tant amb uns encuadraments i una concepció narrativa més formal i propera al metode de representació institucional anglosaxó. Cosa que les fa més properes a tot tipus de public. Aixó no obstant, els temes que tracta amb gran realisme pertanyen a la societat que ell coneix i critíca (l’Alemana) i acostumen a ser polèmics. Dins d’aquesta dinàmica cal destacar la seva primera obra, un curtmetratje titulat Wen Kummert de 1965, que parlava sobre la guerra d’independencia d’Argelia i fou prohibit, per motius obvis, a França, país on va estudiar cinema. Cal subrratllar també la seva película El Silencio Tras el Disparo (Die Stille nach dem Schuß, de l’any 2000) sobre l’accionar d’una cel·lula armada anticapitalista de l’alemanya occidental que decideix emigrar a la Republica Democratica Alemanya, després d’ajudar a fugir de la presó a un dels seus membres. A partir d’aquest fet coneixerem els problemes i contradiccions que perseguiran a una de les seves militants, que mai abandonarà la seva lluita, en el dia a dia de l’Alemanya Oriental.

Però tornem a la pel·lícula que ens ocupa, aquesta, adapta la novel·la de mateix títol del premi Nobel de literatura Heinrich Böll. Escriptor perseguit també en el seu moment per l’estat federal alemany. L’autor, es va interessar públicament des d’un principi per les garanties o falta d’elles, que envoltaven la detenció i judici d’Ulrike Meinhof; coneguda periodista alemanya que va passar a la clandestinitat durant els esmentats Anys de Plom del país i que va aparèixer morta a la seva cela, juntament amb altres companys, en un cas que sempre ha restat ple d’interrogants i que molts no han dubtat en qualificar de terrorisme d’estat. Per tot això, i pel compromís que mai va amagar, Böll va viure i patir la difamació de la premsa i l’estat sobre la seva pell, cosa que el va animar a escriure la novel·la (basada en fets reals) que va donar lloc a la pel·lícula de la qual parlo avui. Un llibre carregat de ràbia que aprofundeix, tant o més que la cinta, en els mecanismes de control ideològic de que es doten les empreses i els estats rere la falsa façana de la llibertat d’expressió.

Sense concessions de cap mena, realista, freda i directa El Honor Perdido de Katharina Blum es una de les millors obres del director. En definitiva, la planificació pausada i realista de la mateixa, el valuós document que ens brinda sobre els acurats mètodes de seguiment, escorcoll i interrogatori de la policia alemanya, el compromís amb la veritat i la justícia dels seus autors i la tasca de denuncia de la anomenada “premsa lliure” que realitza la converteixen en una gran representant del cinema revolucionari alemany dels anys setanta.

Per últim, atenció a l’epíleg, en el qual assistim a l’hipòcrita discurs protagonitzat pel director del Bild-Zeitung, diari sobre el que gira la pel·lícula. Tot i que hagin passat més de trenta anys des de la seva filmació, podria perfectament anar signat per qualsevol dels mitjans de comunicació generalistes que es mouen avui en dia nostre país.

Notes i enllaços:

Actualment existeix una edició del DVD en castellà

Sobre el director Volker Schlöndorff a Wikipedia

Sobre l’escriptor Heinrich Böll a Wikipedia

Trailer