Segueixo amb la dinàmica d’anar penjant els vídeos que vaig fent. Aquest és una cronología sobre la persecució de la nostra llengua al llarg de la història i fins els nostres dies. I sense allunyar-me del tema, aprofito per a denunciar des d’aquí la brutal agressió que va patir, per part de la Guàrdia Civil, l’Iván Cortés a l’aeroport de Palma de Mallorca per parlar català. Com s’han encarregat de demostrar aquests policíes, la persecució a la nostra llengua continua. Es trist haver de recordar que els drets lingüistics formen part dels drets universals de l’home, reconeguts així per les Nacions Unides i que per tant, en aquest estat que ens ha tocat patir, s’esclafen continuament.

Vídeo electoral d’Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els Pobles. Una candidatura unitària i de resistència formada per moviments sobiranistes i rupturistes d’arreu de l’Estat espanyol. Portem l’independentisme combatiu al Parlament Europeu!

Dins de la campanya unitària 300 anys d’ocupació 300 anys de resistència l’Esquerra Independentista va convocar el passat 25 d’abril a València una manifestació sota el lema “Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans”. Aquí teniu el vídeo de la marxa i els parlaments.

El Honor Perdido de Katharina Blum (Die Verlorene Ehre der Katharina Blum oder: Wie Gewalt entstehen und wohin sie führen kann) es un interessant estudi sobre els mitjans de comunicació i concretament sobre la premsa escrita com a instrument de dominació i generadora de pensament únic. La pel·lícula funciona per si sola, gràcies al sòlid guió de Margarethe von Trotta (en aquells moments companya del director), però ens resulta molt més interessant si la situem en el seu context polític i social. Fou rodada a Alemanya l’any 1975, per tant, en plena efervescència dels grups armats revolucionaris com la Baader-Meinhof RAF, Rote Zora o el Moviment 2 de Juny (sovint anomenats Els Anys del Plom) i tot plegat en un estat dividit en dos, amb la conseqüent dosi de sospita i manipulació política que comportava la guerra freda per als bàndols enfrontats: La República Federal Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA).

La cinta ens narra la història de Kahtarina Blum, una noia de classe mitja-baixa coneguda com “La Monja” dins el seu cercle d’amistats. Una nit decideix sortir de festa amb uns colegues i acaba coneixent a Ludwig, un jove revolucionari desertor de l’exèrcit i buscat per la policia per “terrorista”. Comencen aquí les penúries de la protagonista, doncs al matí següent es detinguda en el seu domicili, on han passat la nit ajunts, no sense abans haver-lo ajudat a fugir pels tubs de ventilació de la vivenda.

La maquinaria de venjança de l’estat, que no ha aconseguit capturar Ludwig, el seu veritable objectiu, no trigarà a posar en marxa els seus engranatges per desmoralitzar a Katharina mentre les tasques per enxampar al desertor prossegueixen de manera implacable.

Especialment impactant es l’escena de l’escorcoll del pis que s’efectua amb una quantitat d’efectius desproporcionada i una minuciositat gairebé quirúrgica. Com a contrapunt ens trobem una protagonista, interpretada per Angela Wrinkler que sempre s’ens mostra fràgil però serena en front del salvatge aparell repressiu de l’estat.

Sospitosa des d’un principi, però en un carreró sense sortida, la policia decideix deixar-la en llibertat per a que serveixi d’esquer mentre activa el tentacle de la premsa. Concretament adquireix protagonisme el diari Bild-Zeitung, un dels periòdics sensacionalistes de l’època. Entrevistes sense permís a la mare moribunda de Katharina, a l’ex marit de la mateixa, persecució de les seves amistats i tergiversacions descarades en connivència amb la policia s’aniran succeint davant els nostres ulls. Les actuacions dels periodistes seran absolutament tendencioses i interessades des del primer moment, arribant a cotes execrables de manipulació, no gens allunyades de les practicades actualment per la premsa del nostre país.

La pressió que suportarà Kaharina i el seu entorn sota les urpes d’aquesta premsa que només sap parlar amb la veu de l’amo, i que es mostra disposada a destruir-la sense cap remordiment, ens conduiran poc a poc al impactant desenllaç, que per descomptat no desvetllarem en aquestes línies.

Contundent i revolucionaria, El Honor Perdido de Katharina Blum, fou dirigida pel compromés director Alemany Volker Schlöndorff (Wiesbaden, Hessen, Alemanya, 31 de març de 1939), quatre anys abans d’aconseguir la Palma d’Or a Cannes i l’Oscar al millor film de parla no anglesa per El Tambor de Hojalata (Die Blechtrommel). Precursor del nou cinema alemany i colaborador d’Alan Resnais (El Año pasado en Mariembad) i Jean-Pierre Melville (El confidente) Schlöndorff sempre s’ha mantingut compromés amb l’esquerra, però filmant un cinema allunyat de les corrents d’autor que sacsejaven europa per aquella epoca i per tant amb uns encuadraments i una concepció narrativa més formal i propera al metode de representació institucional anglosaxó. Cosa que les fa més properes a tot tipus de public. Aixó no obstant, els temes que tracta amb gran realisme pertanyen a la societat que ell coneix i critíca (l’Alemana) i acostumen a ser polèmics. Dins d’aquesta dinàmica cal destacar la seva primera obra, un curtmetratje titulat Wen Kummert de 1965, que parlava sobre la guerra d’independencia d’Argelia i fou prohibit, per motius obvis, a França, país on va estudiar cinema. Cal subrratllar també la seva película El Silencio Tras el Disparo (Die Stille nach dem Schuß, de l’any 2000) sobre l’accionar d’una cel·lula armada anticapitalista de l’alemanya occidental que decideix emigrar a la Republica Democratica Alemanya, després d’ajudar a fugir de la presó a un dels seus membres. A partir d’aquest fet coneixerem els problemes i contradiccions que perseguiran a una de les seves militants, que mai abandonarà la seva lluita, en el dia a dia de l’Alemanya Oriental.

Però tornem a la pel·lícula que ens ocupa, aquesta, adapta la novel·la de mateix títol del premi Nobel de literatura Heinrich Böll. Escriptor perseguit també en el seu moment per l’estat federal alemany. L’autor, es va interessar públicament des d’un principi per les garanties o falta d’elles, que envoltaven la detenció i judici d’Ulrike Meinhof; coneguda periodista alemanya que va passar a la clandestinitat durant els esmentats Anys de Plom del país i que va aparèixer morta a la seva cela, juntament amb altres companys, en un cas que sempre ha restat ple d’interrogants i que molts no han dubtat en qualificar de terrorisme d’estat. Per tot això, i pel compromís que mai va amagar, Böll va viure i patir la difamació de la premsa i l’estat sobre la seva pell, cosa que el va animar a escriure la novel·la (basada en fets reals) que va donar lloc a la pel·lícula de la qual parlo avui. Un llibre carregat de ràbia que aprofundeix, tant o més que la cinta, en els mecanismes de control ideològic de que es doten les empreses i els estats rere la falsa façana de la llibertat d’expressió.

Sense concessions de cap mena, realista, freda i directa El Honor Perdido de Katharina Blum es una de les millors obres del director. En definitiva, la planificació pausada i realista de la mateixa, el valuós document que ens brinda sobre els acurats mètodes de seguiment, escorcoll i interrogatori de la policia alemanya, el compromís amb la veritat i la justícia dels seus autors i la tasca de denuncia de la anomenada “premsa lliure” que realitza la converteixen en una gran representant del cinema revolucionari alemany dels anys setanta.

Per últim, atenció a l’epíleg, en el qual assistim a l’hipòcrita discurs protagonitzat pel director del Bild-Zeitung, diari sobre el que gira la pel·lícula. Tot i que hagin passat més de trenta anys des de la seva filmació, podria perfectament anar signat per qualsevol dels mitjans de comunicació generalistes que es mouen avui en dia nostre país.

Notes i enllaços:

Actualment existeix una edició del DVD en castellà

Sobre el director Volker Schlöndorff a Wikipedia

Sobre l’escriptor Heinrich Böll a Wikipedia

Trailer

El periodista Mumia Abu-Jamal, conegut com “La veu dels sense veu” s’ha convertit en el símbol de la lluita contra la pena de mort i el racisme als EUA. Empresonat des de 1981 i sentenciat a mort el 1982 sota l’acusació d’haver matat al policia Daniel Faulkner en un judici ple d’irregularitats , en realitat s’ha passat gairebé 30 anys a la garjola per la seva actitud i conducta política i per la seva militància revolucionaria al BPP (Black Panther Party) el Partit Pantera Negra . El 2001, després d’un llarg reguitzell judicial es va suspendre la pena de mort reconeixent irregularitats en tot el procés i l’any passat (2007) tingué lloc una audiència on es presentaven quatre al·legacions que, en cas de prosperar, permetran celebrar un nou judici. Tota una victòria en front la maquinaria repressiva usamericana i una petita escletxa en els murs que mantenen tancat a en Mumia.

Durant la farsa judicial que el condemnà a mort el fiscal li va preguntar a en Mumia si era veritat que ell havia dit i escrit coses com “tot el poder per al poble” i “el poder polític neix del fusell”. Mumia va respondre: “Es una cita de Mao Tse-Tung de la República Popular de Xina. Es evident que el poder polític neix del fusell. Si no, Estats Units no existiría avui en día. Estats Units ha robat el poder polític de la raça india, no per Déu, no per el Cristianisme, no per la bondat, sino per el fusell”.

Lluny de capitular, el periodista ha mantingut viu el seu comprimís revolucionari al llarg d’aquests anys i ens ha regalat articles i llibres carregats de dignitat, voluntat transformadora i ganes de viure. L’Editorial Virus ens presenta ara aquest magnífic We Want to Freedom (Queremos Libertad, Una vida en los Panteras Negras), una eina imprescindible per a entendre el BPP, els seus fundadors i sobretot les seves bases, de les quals en Mumia n’era un membre destacat i actiu. Al llarg de 360 pagines assistirem al procés fundacional del partit revolucionari negre, comprendrem els seu posicionament Marxista-Leninistes, allunyats de la perspectiva política d’organitzacions clàssiques com la Nació de l’Islam o Les associacions de Drets Civils inspirades en el Dr.Martin Luter King.

El BPP fou un continuador lògic de l’última etapa de Malcolm X, (l’etapa revolucionaria post Nació de l’Islam). Un partit vertaderament socialista i rupturista, profundament internacionalista i alineat amb el posicionament combatiu dels pobles del tercer mon que en aquells moments lluitaven amb èxit contra l’imperialisme assassí (Cuba, Vietnam, Corea del Nord…) El BPP va arribar a tenir seus a gairebé tot el territori dels estats units i una oficina internacional a Argèlia, (on van anar a parar mols dels seus exiliats polítics) programes educatius i d’atenció medica a la comunitat negre mes desafavorida, un gran ressò mediatic en les seves accions d’autodefensa i un paper molt actiu en la lluita contra la guerra del Vietnam.

Aquest llibre esdevé també una important denuncia sobre les activitats encobertes i criminals de l’FBI i la CIA en contra del partit i demostra com en J. Edgar Hoover (en aquell moment, director del FBI) que va considerar a les Panteres com “la major amenaça a la seguretat interna del país” va aconseguir dividir-lo i destruir-lo a traves d’operacions il·legals de desestabilitzacio i contrainsurgencia que s’han anat destapant al llarg d’aquests últims anys.

És imprescindible el capítol “El imperio contraataca: COINTELPRO” on en Mumia enumera els casos repressius i des estabilitzadors mes flagrants i ens demostra que l’estat, qualsevol estat capitalista, esta disposat a fer el que faci falta enfront de d’ un col·lectiu que pretén un canvi social i econòmic vertaderament igualitari. És per això que, juntament amb capítols igualment imprescindibles com “Un Partido de Mujeres” sobre la lluita contra el sexisme al se del partit o “La Vida d’un Pantera” on ens descriu el dia a dia del militant, aquestes memòries, carregades d’experiències i experiència, esdevenen una eina actualíssima al servei de la revolució i el debat i no només un simple repàs d’un moment històric dels EUA.

Enllaços d’interés:

Artícles, imatges i informació sobre el partit

Traíler de la compromesa película de ficció Panther, de Mario Van Peebles. En Mumia també en parla al seu libre.

Youtube: FBI destroys Black Panther Party (imatges inedites dels Panteres i denuncia de la repressió (en anglès)

Youtube: Imatges de les mobilitzacions del BPP pel primer de maig de 1969

Entrevista a Mumia Abu-Jamal, realitzada per l’advocat català Francesc Arnau

missatge de Robert Bryan, advocat de Mumia Abu-Jamal

Freemumia.com

Freemumia.org

Mentre al país valencià els feixistes amenacen i agredeixen amb total impunitat als sectors més conscients de la població, la policia es dedica a reprimir als qui planten cara. En una de les zones de l’estat on més proliferen aquests tipus de comportaments quedant gairebé tots sense càstig, podem arribar a conclusions incomodes per al poder. Misteriosament, les ganivetades, pallisses i actes terroristes d’aquesta colla d’energúmens resten sense condemna i en la majoria dels casos sense investigació per part de les instancies pertinents.

Les dades sobre agressions i morts que publica l’informe Rexen son més que preocupants. Per tot això i molt més és d’admirar la iniciativa de la web del País Valencià Antifeixistes.org que es dedica a documentar i denunciar públicament aquestes agressions. Enfront el “quien calla otorga” de les classes dominants ens queda l’autoorganització i la lluita popular. La tasca de divulgació i denuncia d’aquest tipus d’actes és imprescindible per aconseguir aturar-los.

Com deia Arthur Schnitzler

La tolerància davant la intolerància és el pitjor dels crims.
Fins i tot pitjor encara que la pròpia intolerància.

Aquest diumenge vaig estar a la mani de Girona contra la MAT . Va ser una autèntica demostració de força on es va deixar clar que és el que en pensen els catalans del projecte de l’UE de construir una línia de molt alta tensió que creui els Pirineus destruint el territori. En aquest cas, rebem per part dels dos imperis que ens ocupen (Espanya i França), per això mateix considero que un dels aspectes més positius de la protesta va ser l’esperit d’agermanament amb els catalans del nord, doncs una bona part dels 18.000 assistents (en alguns mitjans es calcula que uns 3.000) venien de l’altre banda de la frontera imposada.

No podem permetre que se’ns assigni un model energètic, territorial i econòmic des dels despatxos de Paris i Madrid. No ens cansarem mai de reivindicar-ho, per sobre de partits polítics mesells (no va venir cap dels grans partits a la mani) i de dirigents covards (per descomptat tampoc n’hi vaig veure cap).

Un cop més pretenen ferir el territori, de fet ja han començat les obres. Un cop més arraconen la veu del poble català, com van fer a la Cerdanya, com faran al Cabanyal, com a l’Horta valenciana, com al Tunèl de Bracons, com a la Vall Fosca, com a l’Ebre, com a l’Empordà…

Digueu-me optimista però després de veure el de diumenge em ve al cap un fragment d’una cançó d’Opció K-95…

Ara mateix, ara i aquí Mai hem estat tan units. O ara o mai, victòria o mort. Aquest és el nostre esperit.

La masacre que está sufriendo el pueblo kurdo y sus organizaciones a manos del estado turco se ha recrudecido estos últimos días a raíz de las incursiones del ejército en sus territorios de Irak. La impunidad con la que actúa Turquía, que contempla la tortura de forma legal (ya que las fuerzas de seguridad tienen permiso tácito para utilizar la fuerza excesiva en contra de manifestantes pacifistas, y de torturar y maltratar a quienes se encuentran arrestados por razones políticas), está causando centenares de bajas entre las filas kurdas sin que apenas nos llegue información. Todo esto me ha hecho recordar “Respuesta” otro poema del enorme  poeta Nazim Hikmet (escritor turco perseguido por su país que pasó más de la mitad de su vida en la cárcel y murió en el exilio moscovita). Cuarenta y cinco años después de su muerte Turquía sigue persiguiéndole a él y a quienes lo leen . Sigue persiguiendo comunistas y niega la libertad de los pueblos. Mientras, la Unión Europea, le ríe todas las gracias.

Respuesta

Nazim Hikmet

Este muro,

este muro vuestro

poco nos importa, poco.

El origen de nuestra fuerza

no esta en la vaga promesa de un místico,

ni en un sueño cualquiera que incendia el alma.

procede únicamente

de ese galope de la historia

imposible de detener.

Los que intentan oponerse a nosotros

se oponen también

a las leyes seculares

del movimiento de la materia,

de la sociedad en marcha.

No existe pausa, sino movimiento:

si el hoy desemboca en el mañana,

el mañana derriba al hoy

y todo sin cesar sigue avanzando

avanzando

avanzando.

Nosotros, héroes de hoy

somos los pregoneros

del mañana.

Somos el rumor

de esa corriente

que corre sin parar

y reconstruye

lo que acaba de arrasar.

Nosotros

somos los que acomodan su paso al paso de la historia,

los que pisotean el imperialismo que se derrumba,

los que edifican

el mañana.

Aquel muro,

aquel muro vuestro,

poco nos importa,

Poco.

Ja és al youtube el nou videoclip del grup penedesenc d’Hardcore Camarada Kalashnikov.

‘Tirano-Saura’ és el títol d’aquest potent tema dedicat al senyor Saura i el tripartit. Aquestes sangoneres institucionals que diuen ser d’esquerres i no deixen de repetir-nos des dels sofàs als quals s’aferren que ‘van córrer davant els grisos’. Ja n’estem farts de la seva cantarella! Han estat incapaços de canviar res en tres dècades de democràcia. D’aquesta falsa democràcia que han ajudat a instaurar.

Nosaltres també hem patit la repressió. Encara la patim. També hem corregut davant els marrons, i els blaus i els verds. Però nosaltres no només hem corregut davant, també hem corregut darrere. Perquè encara creiem en la revolució.

Aquesta Setmana Santa he voltat per les comarques de la Marina, al País Valencià, i un dels millors records que m’emporto es el d’haver dinat a Casa Pinet. Ara fa uns deu anys hi vaig estar amb uns amics i sempre hi havia volgut tornar per la grata impressió que em va deixar. Casa Pinet ‘al servei del meu poble’ (així es com s’anuncia el restaurant) està situat a Tàrbena, una bonica localitat muntanyenca de l’interior d’Alacant des d’on podem contemplar a vista d’ocell l’espectacular contorn de la costa alacantina. Arribar al local ja es tota una experiència, les cortines amb la bandera republicana i les banderes de la façana ens donen la benvinguda. Però el millor de tot es que un cop a l’interior podrem gaudir d’unes viandes exquisides i una cuina excel·lent que han convertit als seus propietaris en posseïdors de nombrosos premis i mencions internacionals. Val la pena destacar que les parets del restaurant son una autentica lliçó d’història doncs sen’s presenten atapeïdes de records, cartells, banderes, enganxines i objectes relacionats amb la lluita pel socialisme, l’alliberament nacional i l’internacionalisme proletari. La música revolucionaria i de protesta, com no podia ser d’una altre manera, també ens acompanyarà durant l’estada en aquest entranyable paradís comunista.

Escorcollant la web he trobat aquest video on es pot fer una ullada rapida per l’interior de l’establiment